Tres mocadors vermells

 

Pròleg

De vegades, l'amor no arriba envoltat de promeses eternes ni amb joies que brillen sota el sol. Arriba en silenci, com un vent llevant que arrossega allò vell i porta allò inesperat: un cop de porta que tanca una porta, un tren que surt sense rumb fix, un gos amb ulls que demanen refugi. En aquestes pàgines, no trobareu un conte perfecte, sinó una vida real que es teixeix amb fils trencats i mocadors vermells tallats per la meitat. Perquè estimar també és deixar anar amb respecte, entendre que el que fa mal pot transformar-se en allò que salva. I que, al sud o al nord, la veritable llar no és en un lloc, sinó en tres cors que bateguen junts. Benvingut a aquesta història, on allò improvisat es converteix en eter

 Ernest Pont Salmerón

De vegades estimar també és deixar anar amb respecte. Entendre —de veritat entendre— que no tot el que sentim està destinat a quedar-se per sempre, però sí a ensenyar-nos alguna cosa que mai no hauríem après. Hi ha amors que arriben com un temporal: arrasen, mullen fins als ossos, destrossen algunes finestres… i després es van deixant un silenci humit i un munt de coses trencades que cal escombrar a poc a poc.

Aquella tarda no va ser diferent d'altres. Es va aixecar del sofà sense dir res més. Va caminar cap a la porta amb passos que ja no buscaven permís ni perdó. Només ressò. Es va endur la jaqueta de cuir que sempre feia olor de tabac i de la seva colònia barata, el carregador del mòbil que mai tornava i una bossa de roba amb quatre mudes arrugades. Res més. Ni una foto, ni el clauer que li vaig regalar al nostre primer viatge, ni tan sols el bec que solia robar-me de la tauleta.

Portàs. No d'aquells teatrals que ressonen a les pel·lícules. Va ser sec, definitiu, com qui tanca un llibre que ja no rellegirà.

Em vaig quedar mirant la porta tancada com si fos a obrir-se sola per art de màgia. Com sempre havia passat abans. Vaig esperar els tres minuts de rigor, els cinc, els deu. Vaig esperar el missatge de “perdó, em vaig passar, ja vaig tornant”. El típic àudio de veu ronca i penedida que arribava als vint minuts exactes.

Aquest cop no va arribar res.

I llavors ho vaig saber: s'ha acabat. No perquè ell hagués decidit que ja n'hi havia prou, sinó perquè jo ja no estava disposat a continuar aguantant. Perquè cada “aquesta vegada és la darrera” s'havia convertit en rutina. Perquè feia mesos que parlava d'ell en present continu amb les meves amigues, com si fos un mal hàbit que no aconsegueixo deixar anar. Perquè en el fons jo també ho havia empès a aquest extrem sense adonar-me'n: volia que arribés el dia que un dels dos digués prou sense mirar enrere. I aquell dia va arribar embolicat en un cop de porta.

Em vaig asseure al mateix sofà on feia menys d'una hora discutíem per enèsima vegada el mateix. Vaig mirar les marques a la paret que va deixar l'última vegada que va llançar el comandament (mai el va llençar contra mi, sempre contra una cosa inanimada, com si volgués demostrar que podia trencar coses sense trencar-me a mi). Vaig mirar la tassa de cafè que ell va deixar a mig prendre, amb la vora tacada del seu llavi inferior. I per primera vegada en molt de temps no vaig sentir ganes de recollir-la, esborrar-la, fingir que no havia passat.

Em vaig aixecar, vaig obrir la finestra i vaig deixar que entrés l'aire fred del gener. A carrer mullat. Vaig respirar profund.

No era felicitat allò que sentia. Encara no. Era una mica més estrany: alleugeriment barrejat amb nostàlgia anticipada. Com quan acabes un llibre que et va fer mal llegir, però que saps que et va marcar per sempre.

Sé que hi pot tornar. Sempre torna. Apareixerà en dues setmanes, o en dos mesos, amb aquest somriure tort i alguna excusa nova. Dirà que es va adonar que m'estranya, que va ser un impuls, que la vida sense mi no té color. I una part de mi —la més vella, la més covard— encara es preguntarà si aquesta vegada serà diferent.

Però l'altra part, la que avui es va quedar mirant la porta tancada sense córrer darrere, ja sap una cosa important: Encara que torni, ja no serà el mateix. Perquè jo ja no sóc el mateix. Ja no vull un amor en blanc i negre que només sap cridar i demanar perdó. Vull un que tingui grisos, matisos, silencis còmodes i rialles que no fan mal després.

Així que vaig deixar la tassa on era. Vaig apagar la llum del saló. I per primera vegada en anys me'n vaig anar a dormir sense comprovar si hi havia missatges seus.

Demà serà un altre dia. I demà passat també. I en algun d'aquells matins em començaré a riure de debò una altra vegada. Sense esperar que ell torni per poder-ho fer.

Vaig anar com cada matí a l'oficina, però aquell cop el cos arribava sol; el cap s'havia quedat atrapat la nit anterior. Vaig dormir malament, inquiet, donant voltes en un llit que de sobte semblava massa gran i massa freda. El coixí encara conservava aquesta olor seva: tabac ranci barrejat amb perfum barat d'aquells que es compren al xinès de la cantonada i que duren poc a la pell però molt a la memòria. Cada cop que recolzava la cara, tornava el record de les seves rialles falses, de les seves promeses a mig fer, de les mans que tocaven altres cossos abans de tornar a les meves com si res.

Vaig pensar —com un idiota— que potser tornaria al clarejar, com sempre: amb els ulls baixos, la veu ronca de disculpa i alguna excusa prefabricada. “Va ser un error”, diria. “Et necessito”. I jo, com un imbècil, l'hauria deixat entrar una altra vegada. Però aquella nit alguna cosa es va trencar a dins. No era ràbia. Era cansament pur. Fartatge. Ja no la desitjava. Semblarà egoista, fred, però és la veritat: ja no volia ser el refugi temporal entre aventura i aventura. Ja no volia ser el lloc on tornava quan els altres cossos se'n cansaven. M'utilitzava com un ninot de drap: m'abraçava fort, m'espremia fins a l'última gota d'afecte i després em deixava tirat en un racó fins a la propera vegada que s'avorrís.

Li vaig donar voltes tot el dia. El cap em pesava com si portés pedres a dins. Els companys em miraven de reüll, però ningú no preguntava. Sabien. En sortir de l'oficina vaig comprar bosses d'escombraries grans, de les negres i gruixudes que no es trenquen fàcilment. Vaig passar per la ferreteria del carrer del darrere. Era tarda, gairebé hora de tancar. Li vaig dir a l'home: “Em canviaria el bombí de la porta?”. Em va mirar un segon, com mesurant si parlava de debò. "Sí, però després de tancar. Si esperes, t'ho faig ara". Vaig esperar. Li vaig ensenyar la clau vella, es va emportar diversos bombins i eines, i en menys de mitja hora el pany era un altre. Nova. Aliena als dits.

Vaig obrir l'armari on guardava les seves coses —roba arrugada, sabates amb talons gastats, un parell de arracades que mai no es posava amb mi— i vaig començar a omplir bossa darrere bossa. No amb ràbia. Amb mètode. Amb la calma de qui enterra una cosa que ja no reviu. Vaig tancar cada bossa amb nus doble, com si volgués assegurar-me que res no s'escapés. Després vaig trucar a la veïna del tercer. Es coneixien des de feia anys; ella sempre l'havia vist entrar i sortir a hores rares. Li vaig dir: “Pots guardar aquestes bosses uns dies?”. No es va sorprendre. Només va sospirar. "Una altra vegada se n'ha anat? Aquesta vegada amb qui?". Va fer una pausa. "Deixa-me-les aquí. És una bala perduda, Ernest. Poc futur tens amb ella... i veig que aquesta vegada ha estat la gota que va fer vessar el got".

No vaig contestar. Només la vaig mirar. Crec que la meva cara parlava sola: ulls enfonsats, mandíbula atapeïda, aquella ganyota que no és plor però està a punt. Ella va entendre. Em va donar un copet suau a l'espatlla. “Cuida't, fill”. Li vaig donar les gràcies amb un gest i vaig baixar les escales amb les mans buides.

Vaig sopar una mica fred, sense ganes. Em vaig ficar al llit d'hora, però el somni no arribava. La casa sonava diferent: més buida, més silenciosa. Cada cruixit era un recordatori que ja no hi havia ningú més respirant a la foscor. L'endemà al matí vaig trucar a l'oficina. "Estic malament. Necessito uns dies". No va caldre explicar gaire. Amb poques paraules van ser suficients. M'ho van concedir sense preguntes.

Vaig tornar a casa. Vaig preparar la motxilla vella, aquella que vam comprar junts al nostre primer viatge a la platja, quan encara tot semblava possible. Vaig ficar l'essencial: un parell de samarretes, texans, el carregador, el llibre que fa mesos que no s'ha acabat, un necesser petit. Res més. No volia carregar records. Vaig tancar la cremallera amb un so sec que em va semblar definitiu.

No sé quina hora era. Vaig apagar la llum del passadís, vaig tirar la clau nova —tan estranya a la mà— i vaig baixar al carrer. L'aire de gener feia olor d'humitat i de llenya llunyana. Vaig caminar sense rumb fix. No era fugir. Era escapar-se'n. Escapar d'una casa que havia esdevingut presó, d'un amor que només sabia ferir i demanar perdó, de mi mateix quan encara era capaç de perdonar allò imperdonable.

El carrer era buit. Només fanals grocs i el ressò dels meus passos. No sabia on anar. Un hotel barat, la casa d'algun amic que no preguntés gaire, un tren nocturn a qualsevol lloc. L'únic que sabia era que no em podia quedar quiet. Que quedar-me quiet era continuar morint una mica cada dia.

I per primera vegada en molt de temps, en caminar sota aquests llums freds, vaig sentir una cosa semblant a la llibertat. No era alegria. Era més aviat un alleujament trist, com quan tanques un llibre que t'ha fet mal però que ja no pots continuar llegint.

Demà decidiré el pas següent. O potser no. Potser per uns dies només camini. I deixeu que el vent em tregui a poc a poc l'olor de tabac i perfum barat de la pell.

Vaig arribar a l'estació de ferrocarril quan el dia ja s'estava apagant, un crepuscle gris que s'empassava els llums de Barcelona com si volgués esborrar els records que em pesaven. Vaig prendre la determinació d'anar cap al sud: per molt fred que fos gener allà, mai no seria com aquí, un fred que calava fins als ossos, impregnat d'absències i promeses trencades. Encara faltava molt perquè sortís el tren, així que vaig comprar un bitllet sense pensar-ho dues vegades. Em vaig asseure en un banc apartat, vaig treure el llibre que mai no acabava de llegir —aquell company fidel d'insomnis— i vaig aprofitar per submergir-me a les seves pàgines, encara que les paraules ballaven davant dels meus ulls cansats.

Em va entrar gana de sobte, aquell buit que no era només de l'estómac. Vaig anar a buscar una mica de menjar ràpid en una de les parades de l'estació i vaig tornar al banc, gelós de la meva intimitat, allunyat de l'enrenou de viatgers precipitats. Vaig obrir la bossa de cartró: una hamburguesa poc desitjable, però alguna cosa havia de menjar. Anava a donar-li el primer mos quan va aparèixer ell, amb cara de xai degollat. Va seure davant meu i no feia més que mirar-me, traient la llengua, amb aquells ulls que demanaven almoina sense paraules. “Tens gana?”, li vaig preguntar. Li vaig donar tota l'hamburguesa, pa inclòs. Se la va menjar amb avidesa, el meu nou amic pelut. “Ara torna amb el teu amo, vinga”, li vaig dir, però es va asseure al meu costat a terra i d'allà no es va moure, com si hagués decidit que el seu lloc era amb mi.

Em vaig posar a llegir el llibre una altra vegada, però el rellotge corria i la curiositat em picava. Vaig començar a preguntar per aquí: primer a la cafeteria, després al quiosc que ja estava tancant, i finalment a la petita botiga de records. Allà em van donar raó: "Un dia va aparèixer per aquí, suplica afecte i una mica de menjar, i l'únic que es porta són puntades de peu i crits. No sabem de qui és, la gossera està avisada. No és el primer ni l'últim que deixen aquí". En aquell moment se'm va acudir preguntar: “En tren puc viatjar amb un gos?”. “T'ho portaràs?”, em van dir. "Si no queda més remei, sí. Aquí està sentenciat a mort". Em van contestar: "L'únic que et demanen és que tingui papers; normalment no pregunten gaire, però ja saps el protocol. L'única cosa és que no porta collaret i canta una mica". “Gràcies, senyora, per la informació”.

No se'm va acudir res millor que posar-li aquell vell mocador motard que portava lligat a la motxilla —encara no entenc el seu sentit de ser-hi, com un talismà oblidat—. Li vaig lligar al coll com a collaret improvisat. Un motxiller amb un gos lluint un mocador al coll no seria estrany. Era obedient i bo, de raça mitjana, ni gran ni petit, un mil races barrejat amb carrer i supervivència. On anava jo, ell darrere, enganxat als meus passos com si sempre hagués estat així.

Vaig anar a treure el bitllet i vaig preguntar: “I pel gos quant més?”. "Si té papers i et fas responsable, porta-ho amb tu. Això sí, que no bordi ni mossegui, o tindràs problemes seriosos".

“No fa res, mireu-ho, amb aquesta cara trista de bon gos”. Semblava entendre cada paraula. Vaig agafar el bitllet fins a Jerez. Alla ja veuria quin rumb prendre, i què feia amb el meu amic pelut, encara sense nom. De sobte es va moure nerviós, es va quedar mirant no sé on, però observava atent. “Met, quiet”, li vaig dir. Es va asseure a l'instant. Encara no sé com em va sorgir el nom, però semblà entendre'l com si sempre hagués estat seu.

El tren esperava a les vies, rumb al sud. I jo, per primer cop en molt de temps, sentia que no viatjava sol.

El tren sortia semi directe cap al sud: Barcelona – Còrdova – Sevilla – Jerez – Cadis. No era el més ràpid, però tampoc no importava; el temps ja no corria en contra meva. Vaig pujar a l'AVE amb Met enganxat a les cames, sense corretja ni morrió encara —només el mocador improvisat com a collaret—, i el revisor em va veure immediatament. Va arrufar les celles, va mirar el gos i després a mi.

—Papers? I sense lligar?

Vaig treure el mòbil, vaig fingir buscar alguna cosa a la motxilla. “Sí, els tinc aquí… i me'n faig responsable”. No era del tot mentida; en aquell moment ja em sentia responsable. El revisor va sospirar, va mirar el rellotge i va murmurar alguna cosa sobre el protocol. Just llavors va arribar ella: una noia amb motxilla semblant a la meva, cabells recollits en una cua desfeta i ulls que semblaven haver plorat fa poc. Es va ajupir sense demanar permís i va començar a acariciar Met darrere de les orelles. El gos es va desfer en lametons i moure de cua, com si la conegués de tota la vida.

—Com es diu? —va preguntar ella, somrient per primer cop.

—Met —vaig respondre sense pensar-ho gaire. El nom m'havia sortit sol a l'estació, i ell havia obeït com si sempre hagués estat seu.

El revisor va tallar el moment: “Vinga, entrin ja, que el tren surt”. Ens va deixar passar sense més preguntes. Coincidim al mateix vagó, gairebé buit a aquestes hores. Met es va estirar als meus peus amb un sospir profund, com si sabés que per fi estava fora de perill. Ella es va asseure al seu seient, però a l'estona es va aixecar i va venir cap a mi.

—Em puc asseure aquí? Segons sembla anem gairebé sols.

Vaig assentir. Es va acomodar davant, va creuar les cames i va mirar per la finestra una estona. El tren va arrencar amb aquell brunzit suau que accelera el pols al principi. Parades curtes a Lleida, Saragossa; poca gent entrava, el vagó es quedava en penombra i silenci. Aleshores ella va parlar.

—Et vaig veure al banc de l'estació. Vas fer una ganyota al gos i va obeir sense més ni més. Em vaig posar nerviosa… vaig pensar que eres dels que criden.

—No crido —vaig dir—. Ja no. Només... estava perdut.

Li vaig explicar poca cosa: l'hamburguesa, l'abandó, la gossera avisada, la decisió de no deixar-ho allà. "Vaig pensar que si ho deixava, el mataven. Així que aquí estem tots dos, rumb enlloc concret. Fins a Jerez, i ja veurem".

Ella va somriure amb tristesa. "Per cert, em dic Esther. I tu…"

Ernest

“I tu on vas?”

—Fins a Cadis. Vull fer de motxillera uns dies, buidar la ment. Treballo a la Vall d'Hebron, infermera d'urgències. Vaig demanar uns dies. També fujo d'alguna cosa que m'oprimia el pit.

Parlem poc més al principi. El tren devorava quilòmetres a la foscor. Met roncava suaument als meus peus. Ella va treure una ampolla d'aigua i va fer beure el gos amb la mà. “Problema amorós?”, va preguntar baixet.

—Una cosa així. Una història en blanc i negre que ja no vull rellegir.

—Jo també. Un nuvi que no sabia deixar anar. O que no volia deixar-me anar a mi. És igual. El cas és que ja no hi respiro bé.

El tren anava agafant velocitat. La badia de Cadis s'acostava al meu cap com un somni llunyà. Vaig treure el mòbil i vaig buscar ràpid: Càmping zona de Jerez obert al gener “Càmping Taiga, Port de Santa Maria”. Va aparèixer. Bungalows, platja, natura. Perfecte per a dos perduts i un gos.

—Esther, coneixes la zona? He trobat un càmping allà. Taiga. Bungalows. Et vols venir amb Met i amb mi?

Puc reservar un de dues habitacions… o un de sol si prefereixes estar més a prop. El problema és com arribar-hi des de Jerez, però ja ho veurem.

Es va quedar callada un segon. Met va aixecar el cap i el va mirar, com esperant resposta. Aleshores va bordar una sola vegada, curt i alegre. Ella va riure.

—Està bé, Met. Em baixo amb tu i amb Ernest a Jerez.

El gos es va tornar boig de content: cua com un metrònom, llametó a la mà d'ella. El tren va frenar suau a l'estació de Jerez. Baixem tots tres. El llevant ens va rebre amb una ràfega càlida, olorant de sal i de terra mullada. Era com si el sud ens donés la benvinguda amb una abraçada que no demanàvem però necessitàvem.

Busquem un taxi que acceptés gossos. Trobem Josep “el Porreta”. Pugem. Enfosquia ja. El taxi va baixar pel turó de la Caritat i de sobte va aparèixer la badia il·luminada: Cadis al fons com una postal antiga, llums titil·lant sobre l'aigua.

—Es pot aturar aquí, si us plau —vaig demanar.

Baixem un moment. El vent ens va regirar els cabells. “Que bonic, oi?”, va dir l'Esther.”

—Sí. Molt bonic.

El taxista va somriure. "Van just davant de Cadis. No saben on van, oi? Catalans, no? Els agradarà. Hi ha bona gent aquí… i molts guiris". Ens va donar la targeta del seu cunyat Manuel “l'Espino”, taxista local. "Truquin-ho si necessiten. Necessitarem algú per conèixer la zona i un veterinari".

Arribem al càmping Taiga. Llums suaus entre pins, olor d'eucaliptus i mar. Vaig reservar un bungalow de dues habitacions per telèfon mentre baixàvem. 20 euros el taxi. Paguem i ens quedem allà, motxilles a l'espatlla, Met olorant tot amb curiositat.

Demà tocaria veterinari: xip, vacunes, un collaret de debò. Però aquella nit, només importava que no estàvem sols. El sud ens havia donat un respir. I Met, entre nosaltres dos, semblava el pont que cap no esperava creuar.

Arribem al bungalow sota la llum tènue dels fanals del càmping. L'aire feia olor de sal, pi i eucaliptus; la remor llunyana de les onades es colava entre els arbres. Taiga era tal com ho havia imaginat al mòbil: parcel·les ombrejades, bungalows de fusta clara amb porxo petit, piscina tancada per la temporada però amb llums suaus que parpellejaven. Admetien mascotes havia vist cartells de "happy can" i pipi can a l'entrada—. Ens van donar la clau de dues habitacions: senzill, net, amb cuina americana, sofà i vistes al jardí que donava gairebé a la platja.

Cadascú va entrar a la seva habitació sense dir gaire. Estàvem exhausts. El dia havia estat un remolí: el cop de porta a Barcelona, l'estació, Met apareixent com un miracle improvisat, el tren, la conversa amb Esther, el taxi amb Josep “el Porreta” i aquella badia il·luminada que ens va donar la benvinguda com si sabés que veníem trencats.

—No porto res per dormir —vaig comentar mentre deixava la motxilla a terra del saló compartit—. Em pensava que estaria sol. Demà hauré d'anar de compres: un pijama, una mica més… ´ Em vols acompanyar?

L'Esther es va recolzar en el marc de la porta de la seva habitació, amb els braços plegats i un mig somriure cansat.

—Demà sí, tots tres. I caldrà comprar menjar a Met, collaret de debò, pinso… i per a nosaltres també. Què et sembla si compartim despeses? No vull que sigui incòmode.

—Perfecte. No he dit res perquè no estic acostumat a… això. A compartir sense que sigui obligació.

Hi va haver un silenci còmode. Met va fer una volta pel bungalow, olorant cada racó com si ja fos casa seva.

—No hem sopat —vaig afegir—. Vols que sortim? Hi ha un restaurant al càmping, o alguna cosa a prop.

Ella va negar amb el cap, suau.

—No, Ernest. Per mi ha estat un dia molt difícil. Estic cansada, emocionalment feta pols. Veureu si aconsegueixo dormir. Si tens gana, ves a la teva . No passa res.

—Tranquil·la. Jo tampoc tinc gaire gana. Només… et ve de gust fer una cosa abans d'anar a dormir?

Ella va aixecar una cella, amb un indici d'alarma divertida.

—Crec que sé per on vas…

—Treure Met —la vaig tallar ràpid, rient baixet per primera vegada en hores—. Si ens dormim i es posa inquiet, serà pitjor. No he tingut mai gos, però veig com els treuen pel barri a la nit. Un passeig curt.

—Ah, això sí. Vaja.

Sortim tots tres. El càmping estava gairebé buit a aquelles hores; només alguna llum en altres bungalous, rialles llunyanes d'una família, el brunzit d'un generador. Caminem pels senders de terra entre pins, Met davant olorant tot amb entusiasme controlat. Sortim un moment del recinte cap a la Platja de la Puntilla —estava a un minut caminant, sorra fina i fosca sota la lluna minvant—. El mar estava calmat, onades petites llepant la riba. Met va fer les seves necessitats ràpidament, com si entengués que no era moment de jocs llargs. L'Esther es va ajupir al seu costat, li va gratar la panxa.

—És bo, oi? —va dir baixet—. Va aparèixer just quan ho necessitàvem.

—Sí. O nosaltres quan ho necessitava ell.

Vam tornar a poc a poc. El vent llevant feia olor de sal i llibertat. No parlem gaire; només caminàvem, un a cada costat de Met, com si el gos fos el fil que ens unia sense forçar-lo. En arribar al bungalow, Met es va estirar a la catifa del saló amb un sospir profund, com si digués “aquí em quedo”.

—Fins demà, Ernest —va dir l'Esther des de la porta—. Gràcies per… no estar sola aquesta nit.

—Igual. Descansa.

Tanquem les portes. Em vaig ficar al llit amb la roba posada, la motxilla com a coixí improvisat. El bungalow crugia suaument amb el vent. Fora, onades llunyanes. Endins, la respiració tranquil·la de Met al saló i, a l'altra banda de la paret, la d'Esther. Per primer cop en mesos, el silenci no pesava. Només era silenci.

Demà seria un altre dia. Carregat d'emocions, sí: veterinari (n'hi havia un de bo al Port, l'Arboleda o la Granja, segons el taxista), supermercat Eroski dins del càmping per menjar i el bàsic, botigues al centre a 15 minuts caminant per pijama i el que fes falta. Compres per a tots tres. Plans sense pla. Però per primera vegada, no em feia por el desconegut. Tenia companyia. I un gos que no demanava per què havíem fugit.

A les vuit en punt es van despertar gairebé alhora. Met ja estava despert des de feia estona: bellugava la cua com un metrònom boig, feia lladrucs curts d'alegria i donava voltes entre les dues portes. El sol entrava per les escletxes de les persianes del bungalow, feia olor de cafè llunyà d'algun veí matiner i de mar. Esther va sortir primer, amb els cabells regirats i un somriure que semblava nou.

—Bon dia, Ernest. I bon dia, Met —va dir, ajupint-se a gratar-li la panxa—. Aquest ha dormit com un tronc.

—Jo també. Creia que em costaria, però… res. Com a nova.

Va fer una pausa, va mirar al voltant. El bungalow encara feia olor de net i de pi.

—Farem una cosa, Esther. No tenim res per esmorzar. Esmorzem alguna cosa per aquí, truquem a Manuel “l'Espino” i, una vegada que Met tingui collaret i estigui revisat, tenim tot el dia per a nosaltres tres. Si vols estar sola en algun moment, ho accepto sense cap problema.

Ella va negar amb el cap, suau.

—Saps una cosa, Ernest… creia que em costaria dormir aquí, en un lloc nou, després de tot. Però he dormit d'una estrebada. M'he aixecat… bé. Farem el que dius.

Van fer una passejada curta pel càmping perquè Met fes les seves necessitats. L'aire era fresc, el llevant suau. Van trucar a Manuel des del porxo. Va contestar al segon to.

—Els catalans del Taiga, oi? M'ha trucat la meva germana només clarejar i m'ha dit que us tracti bé. On voleu anar?

—Primer un veterinari —vaig explicar—. El gos es va acoblar al viatge, estava abandonat. No en sabem res. I després compres: menjar, una mica de roba…

En Manuel va arribar en quinze minuts. Taxi net, cobreix seients per a gossos, olor d'ambientador de pi. Pugem tots tres: Met a terra entre les cames, tranquil. El taxista xerrava sense parar: el temps, la badia, els guiris que arriben en temporada… Ens va deixar primer a la Clínica Veterinària La Granja (o L'Arboleda, segons com es veiés; totes dues a prop i amb bona fama).

—D'acord. Farem una cosa: una cursa una mica més llarga, però hi trobareu de tot. Us deixo a la clínica veterinària —us recomano La Granja o L'Arboleda, són de confiança—, i abans us ensenyo el Centre Comercial El Passeig. És a prop, rotonda gran, Carrefour a dins, Lidl al costat… No compreu collar ni res per al chucho allà, aneu a un xinès que hi ha al costat; tindreu de tot amb millor preu. El veterinari us cobrarà més. Per tornar em truqueu i us porto de tornada al càmping. Si voleu marisquet fresc o producte del dia, després us ensenyo el mercat d'abastaments i els supermercats del centre, que són a una passejada. Què us sembla?

—Perfecte, Manuel. Gràcies. Te'n devem una.

—Després em pagueu tot. Segur que no tindré cap carrera avui, és fluix. M'espereu?

—Sí, així ho farem.

Expliquem la història: abandonat a l'estació de Barcelona, va venir amb nosaltres, no en sabem res.

El veterinari —un home gran, ulleres gruixudes, veu calmada— li va passar el lector de xip. Va arrufar les celles.

—A veure com us ho explico… És cert que té xip. Però aquest gos és de baixa. Oficialment mort. Registrat com a mort fa mesos. S'ha de ser dolent de veritat per donar de baixa un animal viu i abandonar-lo així. No hi consten dades.

Ens mirem l'Esther i jo. Met es va quedar quiet, com si entengués.

—No volem saber el nom vell —vaig dir—. Potser es violenta. Ha tingut pinta de vida tempestuosa.

—Quin nom hi posareu?

Tots dos alhora:

—Met.

El veterinari va somriure lleu.

—Bon nom. Li posarem xip nou, el dono d'alta al vostre nom. Vacunat, desparasitat, cartilla en regla. Està sa, molt bon gos. No s?ha queixat de res. No li doneu gaires llaunes aquests dies; croquetes bones per a l'estómac, que li he ficat química avui. Molta aigua. El meu ajudant us cobra.

Sortim amb cartilla nova, xip actiu i un collaret blau marí que va escollir l'Esther amb molt bon gust —senzill, resistent, amb sivella metàl·lica—. Li vam posar un extensor per no portar-lo sempre enganxat. Met semblava més alt, més segur.

Després al Centre Comercial El Passeig. Zones comunes admetin mascotes podíem entrar amb ell a passadissos, places exteriors. Ens organitzem.

—M'he de comprar un pijama —vaig dir—. M'ho compres tu.

—Tranquil, jo també en vull un. Anem a una botiga d´aquestes que tenen tot a bon preu.

Va entrar ella. Va sortir amb dos pijames iguals —grisos, còmodes, talla perfecta—. Me'ls va provar per sobre de la roba, rient.

—He encertat, oi?

—Perfecte. Dóna´m, agafa a Met.

Vaig anar a la caixa: vaig pagar els pijames, roba interior que ella havia afegit, i un parell de samarretes bàsiques per a mi.

—Ernest, no calia…

—Ja hi és. Ja et tocarà pagar . Allò que amb Met no podem entrar al Carrefour.

—Entrem per torns. Què et sembla? Entres la teva primera amb el carro, agafes el que vegis. Després véns, agafas a Met i entro jo.

—Fet.

Ella va entrar primer: aigua, croquetes premium per a Met, llet, pa, fruita, cafè, una mica de sopar senzill. Va sortir amb el carro carregat. Jo vaig entrar després: més menjar, cerveses sense alcohol (per si de cas), tovalloles petites, un carregador extra. Met es va quedar amb ella fora, estirat a l'ombra, rebent carícies de qui passava.

Sortim amb tot. Truquem a Manuel.

—Què tal? Ja esteu?

—Molt bé. Porta'ns al bungalou, ho ordenem i ja tenim tot el dia per a nosaltres tres.

El taxi va arribar ràpid. De tornada al Taiga, el sol ja escalfava. Met anava abocat a la finestreta, llengua fora, feliç. Al bungalow descarreguem: nevera plena, armaris amb el bàsic, pijames doblegats als llits. L'Esther va mirar per la finestra cap a la platja.

—I ara què?

—Ara… allò que vulguem. Platja amb Met, passeig pel centre, mercat… o només asseure'ns aquí i respirar.

Met va bordar una vegada, com aprovant.

Per primera vegada en molt de temps, el dia no tenia pressa. Només tres: un home fugint, una dona deixant anar pes, i un gos que ja no estava mort en cap registre. Només viu. Amb nosaltres.

Saps, no tenim ni xampú ni gel —digué Ernest de cop i volta, mentre Met corretejava per la sorra.

Tots dos es van mirar i van deixar anar un riure curt, gairebé nerviós, com si l'absurd del quotidià fos l'únic que els mantenia a la superfície.

—Doncs fem una passejada i la comprem —va proposar ella—. Després necessito una dutxa.

I jo també.

Es van aixecar de la sorra de Valdelagrana. Met va sortir disparat davant, olorant conills imaginaris, tornant cada pocs metres per comprovar que no ho perdíem.

La platja estava gairebé deserta: algun passejant llunyà per la riba, la remor del mar constant, Cadis al fons com una promesa llunyana. Es van asseure de nou una estona, sols totes tres, deixant que el vent els tragués el pes de sobre.

Aleshores van vibrar els mòbils gairebé a l'uníson. Un a la butxaca meva, un altre a la d'ella. Una de dues: o no hi havia cobertura abans, o les desgràcies mai no vénen soles.

Esther va llegir el seu primer. La seva cara va canviar: ulls que s'ennuvolen, mandíbula atapeïda, una tristesa que no plorava però feia mal igual. Ernest va llegir el seu en silenci. Després va marcar un número sense dubtar.

—Esther, queda't. No et moguis. Així entendràs moltes coses… i m'estalvio explicar-te-les després.

Va posar l?altaveu. La veu a l'altra banda va sonar familiar, però trencada, com si s'esperés perdó.

—Ernest? On ets? No puc entrar a casa. Què passa?

—Com t'ho dic… és casa meva. La teva roba i tot el teu està amb la senyora Carme, la del tercer. No tens clau. Ni la tindràs. M'he atipat de ser el segon plat. Que quan no tens amb qui tenir una rebolcada, apareguis a la meva vida. I darrerament són moltes vegades. Sincerament, em fas fàstic. Venies a dormir olorant a un altre. Et penses que un és de pedra? Fart de la teva colònia barata, d'aquella merda de tabac que fumes, del poc respecte que m'has tingut. De no aportar res, només restar.

Va fer una pausa. Met es va acostar, inquiet, com si notés la tensió.

—Met, vine aquí… hòsties. Va, tranquil.

—Qui és aquest Met?

—Un gos. Tinc un gos, ja ho veus. He canviat gos per guineu… i m'està donant més afecte que tu des que et conec. El temps que fa amb mi m'ha donat més afecte que tu en anys. Ja saps on són les teves coses. I llocs per dormir als braços d'un altre en tens molts. Així que a zorrar a un altre costat. Oblida't de mi. Em mereixo ser feliç. Ho deixarem aquí. No et vull faltar més al respecte… i fixa't, no t'he trucat ni pel teu nom. Només pronunciar-ho em fa fàstic. Fins aviat. Bon dia.

Va penjar. Va bufar llarg, com si deixés anar un pes que feia mesos que arrossegava.

—Ja saps, Esther. No t'explicaré res. Crec que ha estat millor així. Per això t'estimava al meu costat quan truqués. Estic cansat… molt cansat. D'una merda de viatge en solitud que tindria. I estic començant a ser feliç amb tu i amb el pelut aquest.

Met s'havia posat nerviós, donava voltes, olorava l'aire com si recordés alguna cosa dolenta. Esther ho va notar.

—S'ha posat nerviós... alguna cosa ha vingut a la memòria.

—Ja me'n vaig adonar. Tens ganes de caminar?

—Un passeig m'aniria bé.

—Et proposo: fem una volta, de tornada he vist uns supermercats i un xinès immens. Li comprem plats per a l'aigua i el dinar a Met, tornem, mengem alguna cosa, descansem i sortim a passejar quan vulguem.

Va fer una pausa.

—No et pregunto res de la teva vida anterior. Fa dos dies. Amb tots tres començo a ser feliç. No vull preguntar per no entristir… i encara no sé si estaria preparat per saber, o si sabria escoltar. Si sents necessitat, aquí hi seré. Si necessites una espatlla per plorar, aquí tens el meu. —Va deixar anar unes llàgrimes en aquell moment, silencioses—. I si necessites un llametó, allà tens el pelut… que potser ho ha passat pitjor que nosaltres i mira-ho: està feliç.

Met va aixecar el cap i va moure la cua, com si entengués.

—Anem al càmping. Comprem tot el que necessitem per a la higiene… i com que vegi bombons per a gos, se'ls compro a Met. I a tu, si vols, també.

Van entrar al xinès gran que hi havia a prop del Dia. Ernest va comprar dos plats profunds per a Met (un blau, un de verd), va mirar al voltant i va veure dos barnussos blancs gruixuts, perfectes per a després de la dutxa. I un mocador motard vermell, igualet al que portava Met al coll.

Va sortir amb la bossa. L'Esther el va mirar curiosa.

—Què portes?

Deixa anar la bossa a terra, es va acostar, li va col·locar el mocador al coll amb compte. Li va fer un petó suau a l'orella i va xiuxiuejar:

—Gràcies.

—Amb aquest mocador no m'estaràs anomenant gossa? —va riure ella, tocant-s'ho.

—Fa joc amb el de Met. Així, quan passin aquests dies, si no ens tornem a veure o coincidir, recordaràs un descerebrat que anava per Cadis amb un gos i una dona que li va robar la pau.

Van veure el supermercat Dia al costat.

—A veure, Esther, digues-me quin xampú vols. Com ha de ser. Vaig a comprar. Subjecta'm la bossa.

—Gel u normal… i xampú per a cabells grassos. Em començo a sentir bruta.

Va entrar Ernest. Ella no va poder resistir: va obrir la borsa una mica. Va veure els barnussos, va somriure. Quan va sortir ell portava la compra: xampú, gel, un vi rosat escumós, una ampolla de cava, i una caixa de bombons.

—Això vol dir que si et portes bé i em dónes la maneta, te'n dono un —va dir ell, picant l'ullet.

—Vina aquí, cafre, que em tens les mans ocupades i no et puc fer donar una clatellada… però un petó sí.

Es va acostar, li va fer un petó curt als llavis. Met va bordar de felicitat, saltant al voltant.

—Ara farem el menjar. I si ens ve de gust, després sortim.

Van tornar al bungalou. Van fer un àpat senzill: amanida, una mica d'embotit, pa. Van menjar al porxo mirant el mar llunyà. Després dutxes: primer ella. Va sortir amb el barnús blanc, pèl mullat, olorant a net.

—Estàs preciosa —va dir ell sense pensar-ho.

Després ell. Van sortir tots dos amb barnús, es van asseure al sofà. Met es va estirar als peus, dormint amb un somriure gosset, panxa enlaire.

No calia dir res. L'Esther va recolzar el cap a la seva espatlla. Ell va passar un braç per darrere, suau. Van respirar pau tots dos. El vent entrava per la finestra entreoberta.

A fora, el sud seguia sent càlid. Endins, per primer cop en molt de temps, el silenci era llar.

—Et ve de gust sortir, Esther, o sopem aquí? Tenim vi i bona companyia.

Ella va somriure des del sofà, amb Met als seus peus.

—Aquí. No vull compartir aquesta pau amb ningú més aquesta nit.

Van sopar senzill: una mica d'embotit, pa, olives del mercat, el vi rosat escumós que ell havia comprat.

Van conversar de ximpleries, de com Met roncava quan somiava, de com era d'estrany sentir-se tan còmode amb algú en només dies. En acabar, Ernest va sortir un moment del bungalou. Va tornar amb un grapat de tríptics de turisme: Cadis capital, El Port,de Santa Maria la província sencera.

-He anat a l'oficina de turisme del càmping. Veurem què hi ha. Si marxem d'aquí sense haver vist més que el Port de Santa Maria i Jerez, ens penedirem.

Es van asseure de nou al sofà. Esther va començar a tenir fred; va portar un dels barnussos i se'l va tirar per damunt com a manta.

—Millor així?

—Molt millor.

L'Esther va obrir un dels fullets.

—Mira això… Bolonya. Fa anys vaig anar-hi. Està molt bonic, verge. Dunes, ruïnes romanes, platja interminable. El pitjor és com anem… o què fem amb Met.

Ernest va somriure.

—Doncs molt senzill: ens despertem d'hora, lloguem un cotxe a prop d'aquí, ens enfilem tots tres i ens hi passarem el dia. Què et sembla?

—Perfecte… però és abusar de tu molt.

—Tranquil·la. Em ve de gust. Em ve de gust veure't contenta.

Van estar una estona més al sofà, mirant els mòbils: rutes a Google Maps, el temps (solejat, sense vent fort), la il·lusió creixent als ulls de tots dos.

—Vinga —va dir l'Ernest—, al llit. Demà a primera hora vaig a buscar el cotxe. Us recullo i carretera i manta.

L'Esther es va aixecar cap a la seva habitació. Ernest començava a entrar a la seva quan ella es va girar de cop, va anar cap a ell i li va dir baixet:

—No sé per què he de dormir tota sola… podent tenir companyia tota la nit.

Amb el pijama posat, es van estirar al llit d'ell. L'Esther es va girar i li va fer un petó suau, llarg.

—Gràcies per estar amb mi aquests dies… i gràcies a Déu per haver-te trobat.

Met va sortir corrents, va pujar als peus del llit i es va fer un rosco com si fos el més normal del món. Van deixar anar una riallada tots dos.

—Mira'n un altre que se sent sol —va dir ella entre rialles.

—Bona nit, Ernest.

—Bona nit, reina.

Es van arraulir l'un contra l'altre. La calor dels cossos, el ritme de les respiracions sincronitzant-se. A dormir, que demà podia ser un dia gran.

El mòbil va sonar a dos quarts de set. Encara era de nit. Ernest va obrir els ulls i la va veure dormint, tranquil·la, amb una mà sobre el pit. Es va despertar ella.

—Bon dia…

—Bon dia. Queda't aquí una estona més. Trec a passejar a Met, esmorzar i vaig a buscar el cotxe.

Quan va tornar, es va trobar l'esmorzar a taula: cafè, torrades, fruita. I un petó d'ella.

—Com vas dormir, amor? Et vaig donar moltes puntades de peu?

—Molt bé. Feliç de tenir-te al meu costat… i al pelut als peus.

—Haurem de comprar xampú a Met i rentar-lo. Mira com deixa els llençols.

Li va fer un petó.

Ella li va fer una mica més.

—Pel camí.

Tràmits ràpids en una oficina de lloguer propera (n'hi havia diverses a El Puerto, locals i econòmiques). A dos quarts de nou van emprendre camí tots tres.

A l'autopista, l'Esther va mirar el mapa.

—Segur que hi ha una carretera secundària per la costa. Condueix, que el miro… Sí, en passar Chiclana marxem per una que ens porta per Conil, totes aquestes platges, Barbate, Zahara. Després direcció Tarifa, Bolonya.

—Pressa no en tenim, oi? I a sobre has preparat entrepans. Què més volem?

Van anar per la costa: el sol escalfava sense angoixar, el mar a la dreta brillant, pobles blancs abocant. Parades curtes per a fotos, perquè Met fes olor l'aire salat. Van arribar a Bolonya: van aparcar a prop de les ruïnes, van baixar. Met corria feliç.

—Per què no passegem per aquí a veure què hi ha?

Van caminar per la sorra fina, Met ficant-se a l'aigua i sortint xop, tornant-hi. Sense adonar-se'n, van arribar a la zona dels Banys de Claudi —la part més íntima, coneguda per ser nudista—. Alguns nudistes passejaven tranquils; un home amable es va acostar.

—Sabeu que això és zona nudista, oi?

—Perdó, no ens n'havíem adonat. Estàvem pendents del gos. Podem estar amb ell? No mossega, és molt bo.

L'Esther, més llançada, va somriure.

—Vinga, a despullar-se.

Va començar ella de mica en mica —com si volgués allargar el moment, fer-ho patir una mica d'anticipació—. Jo la va seguir. Van guardar la roba com van poder (sota el braç, sabates a la mà) i van seguir el passeig fins als gorgs naturals. Met va trobar un altre gos i es va posar a jugar. Ernest va mirar de reüll Esther.

—T'agrada què veus? —va preguntar ella, juganera.

—Sí. De fet sí. No t'enganyaré.

—I tu?

—Fa estona com tu, mirant de reüll. La pena és que no portem tovallola ni res per asseure'ns.

El va agafar de la mà. Van continuar caminant fins a les roques i van fer la volta.

—Semblam dos passerells —va riure ell—. La roba sota el braç, els mitjons penjant…

—Si ens quedem, anem fins al cotxe, deixem la roba i tornem. Què et sembla?

Va anar ell al cotxe. Ella es va quedar amb Met. Va tornar més còmode: van poder passejar amb llibertat, pell amb sol, vent suau. Met corretejava sense molestar.

—Esther, marxem.

—Per què? No estàs bé?

—M'estic posant una mica incòmode... T'estic mirant, aquest poc vent et posa els mugrons molt gruixuts... Ni en somnis no pensaria estar amb una musa com tu així, en un lloc com aquest. I sóc un home… se'm nota.

Ella li va donar un morreig que va empitjorar les coses (en el millor sentit).

—Fa estona que m'he adonat. Anem pel cotxe, amor. Met, anem-nos.

Met va venir com una fletxa. Van arribar al cotxe, es van vestir. Esther sense sostenidor, rient.

—Mengem alguna cosa, el meu rei.

—D'acord, però busquem un berenador o una cosa semblant.

Van menjar els entrepans mirant el mar. Després van passejar per les ruïnes, la platja principal.

—Què t´ha semblat l'experiència?

—Ja has vist la resposta.

Abans d'arrencar, un altre morreig de campionat. Li va correspondre.

—Hem de tornar aquí algun dia… preparats. Aquest cop ens va anar bé, però molt incòmode.

—Tens raó.

Van arribar tard al Puerto, van tornar el cotxe i van tornar al càmping a peu, cansats però feliços.

Al bungalow, sense cap pudor, ella es va despullar davant seu. Ell davant seu.

—Ha estat bonic? —va preguntar ella.

—Ha estat bonic… i molt més perquè eres tu al meu costat.

Es van posar els barnussos, van anar a les dutxes comunes (a aquella hora amb prou feines hi havia ningú). Van dutxar junts: pell contra pell, tocant-se amb calma, descobrint el tacte de l'altre, l'olor net, les corbes i les cicatrius. Aigua calenta caient. Petons sota el raig. Van tornar al bungalow embolicats en barnussos.

Van seure al sofà. Met els va mirar, com aprovant. Van acabar fent-se petons com si no existís un demà: petons profunds, mans explorant, roba caient a terra. Es van estirar al llit, cossos entrellaçats. Van fer l'amor amb urgència al principi —el desig acumulat de dies—, pell contra pell, gemecs suaus, rialles entretallades quan Met va bordar des del saló com volent-se unir. Després més lent, més profund, mirant-se als ulls, xiuxiuejant noms, promeses sense paraules.

Després, exhausts i feliços, ella es va quedar adormida al pit. Ell va sortir a passejar Met —ràpid, perquè Met va semblar entendre la pressa—. Va tornar aviat. Ella encara era al llit, nua, esperant-ho.

—Vine, vida meva. No triguis gaire. Vull tenir-te al meu costat… m'agrada estimar-te i que m'estimis.

Es va ficar al llit. Tornaren a fer l'amor, aquesta vegada més lent, més tendre: carícies llargues, petons al coll, a l'esquena, als llocs que acabaven de descobrir. Fins i tot quedar adormits, entrellaçats, amb Met fet un rosco als peus.

Els dies passaven. Havien de tornar a Barcelona —la feina, la vida real—, però cada clarejar deien: "L'alba és aquí mateix. Gaudim dels moments".

I ho van fer: més passejades, més rialles, més nits en què el món es reduïa a tres cors bategant junts.

Vaig sortir a passejar Met sense matinar aquell dia. La vaig deixar nua al llit, acompanyada amb el llençol lleuger, els cabells remenats sobre el coixí i un somriure adormit. El sol entrava suau per la finestra del bungalou. Met bellugava la cua com a boig, feliç de sortir d'hora. Vam ser directes al xinès que obria d'hora —el mateix de sempre, amb la seva olor d'encens i plàstic nou—. Vaig comprar un vestit eivissenc blanc per a ella: cotó pur, llarg fins als turmells, amb mànigues àmplies, brodats florals subtils a l'escot i els punys, fluid i lleuger com els que es veuen a les platges d'Eivissa, perfecte per a un dia de sol i llibertat.

Per mi, una camisa blanca de lli (màniga curta, botons de fusta, tall relaxat) i uns pantalons blancs a joc, també de lli, folgat però elegant —tot conjuntat, com si anéssim a un casament eivissenc informal, sense ser-ho—. I, per descomptat, xampú especial per a gossos, un raspall anti-nusos i un parell de coses més per a Met.

Vaig tornar amb la bossa. Ella estava asseguda als esglaons de l'entrada del bungalow, amb una samarreta meva posada com a pijama improvisat, mirant el camí.

—On heu anat? Estava preocupada.

—Res, Met tenia ganes de passejar. I jo… tenia ganes de sorprendre't.

Li vaig ensenyar la bossa.

—I això que portes?

—El xampú per a Met, un raspall per als nusos i els cabells… i una mica més.

—Què més?

—Esmorzarem, vinga, que t'has aixecat juganer.

Entrem. Va preparar cafè mentre treia el vestit.

—No volies un vestit… a veure com t'asseu aquest.

Ho vaig ensenyar. Era preciós: blanc immaculat, amb aquell aire boho que li quedava perfecte a la pell i la forma de moure's. Va venir cap a mi, em va estampar un petó de pel·lícula —llarg, profund, amb les mans al meu clatell— i una llàgrima que se li va escapar.

—I per a tu què?

—Mira a veure què et sembla.

Ens vestim tots dos a l'habitació. Ella es va treure tot, jo també. Ens vam posar el blanc pur: ella el vestit eivissenc caient-li com un núvol, jo la camisa i els pantalons conjuntats.

—Estàs preciosa —li vaig dir.

No va respondre. Em va fer un petó, una altra llàgrima.

—Esmorzarem, amor.

Van esmorzar al porxo: torrades, fruita, cafè. Mentrestant, van parlar del retorn.

-Avui hem de preparar el viatge: bitllets, tot. Potser sortim a comprar una bossa de viatge gran. Arribem amb el lloc i tornem amb mitja casa.

—Després a la tarda sortim una estona i fem el que tu diguis.

L'Esther va mirar el mar llunyà.

—Què passarà de nosaltres quan tornem a Barcelona, ​​Ernest?

—El que vulguis. Si vols, en lloc de continuar vivint a Badalona, ​​vine a viure amb mi. Hi surts guanyant: ets a prop de la feina, damunt de casa. Visc a la Via Júlia, davant del metro. I és més… he trigat a trobar la felicitat i per fi crec haver-la trobat.

No vull pensar a perdre't.

Va venir cap a mi, em va fer un petó.

—Ni jo a tu. No saps com n'he estat de feliç i estic… aquí oa qualsevol altre lloc, això sí, al costat de tu.

Van dinar i es van posar fil a l'agulla: van buscar bitllets AVE des de Sevilla (Santa Justa) a Barcelona. Tren local del Puerto a Sevilla, després AVE. Per a Met, si hi havia problema, el ficarien a la bossa de viatge gran (molts trens permeten gossos petits o mitjans en transportí).

No hi havia gaires combinacions: l'endemà al matí des del Puerto, AVE a mitja tarda, arribada a Barcelona al capvespre. No hi havia més remei que escurçar els dies.

Mentre menjaven, ella va treure el tema.

—Vaig a trucar al meu ex… que em tingui a punt les meves coses, si no ho ha fet ja. T'explicaré el que va passar. Tu no ho volies saber i jo no estava preparada. Això t'ho agrairé tota la vida.

Va fer una pausa, va respirar profund.

—Es deia Marc. Feia quatre anys. Al principi era atent, afectuós… però de mica en mica es va tornar controlador. Gelos dels meus torns a urgències, dels companys, que arribés tard o fes olor a hospital. Em deia que “les infermeres sempre teniu excuses per sortir”. Va començar a revisar el mòbil, a discutir si parlava amb un metge o un pacient. Em va aïllar d'amigues, de família. Deia que era per amor, que em volia protegir. I després… les infidelitats. El vaig agafar diverses vegades: missatges, fotos, nits que deia “torn extra” i tornava olorant de perfum barat. Quan el confrontava, plorava, demanava perdó, prometia canviar. Jo, idiota, ho perdonava perquè creia que el problema era l'estrès de la feina, o que jo no estava prou a casa. Fins que un dia el vaig veure amb una altra a un bar a prop de l'hospital. Em va mirar com si res, com si fos la intrusa. Aquí es va trencar tot. Me'n vaig anar aquella nit, vaig demanar dies lliures i… vaig fugir al sud. Sense pla. Sense saber que trobaria un home amb un gos abandonat que em tornaria les ganes de confiar.

Ernest la va abraçar fort.

—Gràcies per explicar-m'ho. I gràcies per no fugir de mi.

A la tarda van sortir al xinès de sempre. Aquesta vegada va entrar ella sola. Va tornar amb un mocador motard vermell —com el que ell li havia comprat, però en vermell intens—.

—Vull que ho posis. M'ho posaré… però quan arribem al càmping, vull fer una cosa amb ell.

Van arribar. Mentre ella preparava el sopar senzill, Ernest va tallar perfectament el mocador per la meitat. Quan va sortir, com si fos un ritual, el va lligar al canell esquerre. Li va donar l'altra meitat a ella; ella va fer el mateix al canell.

—Les aliances un altre dia. Avui vull segellar el meu amor per tu així. T'estimo.

Ella el va mirar, es va posar a plorar i el va fer un petó com si no hi hagués un final. Un petó llarg, salat per llàgrimes, ple de promeses.

—Les hem de portar sempre. Jo m'ho hauré de treure a l'hospital… però et juro que val més aquest mocador que no pas una joia.

Va arribar la nit. Van ficar tot el que van poder a la motxilla d'ella ia la bossa de viatge nova. Van trucar a Manuel el taxista, van quedar a una hora per a l'endemà. Li van explicar que no volien marxar sense acomiadar-se'n.

—Aquí teniu un amic i una família per sempre —va dir ell—. Demà vaig a buscar vosaltres.

L'endemà: abraçades, llàgrimes, “fins aviat”. "Us portem al cor i als contactes del mòbil. Tornarem aviat, espero. Et trucarem, Manuel."

Van pujar al tren sense problemes amb Met (transportí improvisat, però va passar desapercebut). Tren local al Puerto a Santa Justa Sevilla, AVE a Barcelona. Al capvespre estaven a la ciutat comtal: llums de la Sagrada Família al fons, metro fins a Via Julia. Casa d´Ernest: petita però acollidora, amb balcó al carrer. Met va ensumar tot, va aprovar. L'Esther va deixar la bossa a terra.

—Benvinguda a casa nostra… .

Ella va somriure, amb el mocador vermell al canell.

—Això no és el darrer capítol, oi?

—No. És només el principi.

I es van besar sota la llum tènue del passadís, amb Met bellugant la cua als seus peus.

Encara quedaven dos dies abans d'incorporar-nos a la feina. L'Esther va trucar al Marc aquella mateixa tarda.

—Recolliré les meves coses. No intentis res: vaig acompanyada.

Pugem tots dos. Males cares des del replà. Algun comentari innecessari que es va empassar l?aire. Jo portava les bosses de fem grans que em van sobrar de Barcelona. A poc a poc vam omplir quatre: roba, sabates, llibres que mai va llegir, cosmètics barats, tot el que en quedava en aquella casa que ja no era seva.

—Quan trobis alguna cosa més meva, llença-ho —li va dir l'Esther amb veu ferma, sense mirar enrere—.

No vull res més de tu.

El Marc va quedar callat, recolzat en el marc de la porta com si li haguessin tret el guió.

—Per cert —va afegir ella—, a partir de dilluns, tot el que em correspon del lloguer i el que està al meu nom ho dono de baixa. El contracte és al meu nom. Abans de venir vaig parlar amb el propietari. Ja ho saps. I una altra: sigues feliç.

Vaig baixar les bosses al portal mentre ella acabava de deixar-li les coses clares. Demanem un taxi —el metro no era opció amb tant de pes—. Met es va tornar boig de joia quan vam arribar a casa: lladrucs, salts, voltes en cercles. Pugem tot, deixem les bosses al saló i sortim tots tres a passejar. Per allà va aparèixer ella —La meva ex—, ens va repassar de dalt a baix amb aquella mirada que pretén ferir. Ni la vaig mirar. Vaig seguir caminant amb la mà d'Esther a la meva i Met estirant la corretja.

El cap de setmana ho vam passar organitzant: armaris compartits, calaixos per a ella, una manta vella als peus del llit per a Met. Programem horaris: passejades matutines, migdia si era possible, tarda-nit. Érem feliços tots tres en aquella rutina nova que feia olor de llar.

Va arribar dilluns. Presses. Esther tenia torn llarg a urgències. Jo, jornada partida a la consultora del carrer Aragó. No em feia temps de tornar a casa al migdia per treure Met. Quan vaig arribar a la tarda, el pobre estava desesperat: bordava des de la porta, saltava contra mi, udolava d'alegria. El vaig treure a passejar i ho vam allargar fins que vam veure venir l'Esther de lluny. Met es va tornar boig: bordava com un posseït, saltava, corria cap a ella. Va arribar, el va acariciar, em va fer un petó als llavis i va xiuxiuejar:

—Tot bé, amor.

—Tot més que bé. Això és el que sempre havia desitjat.

La primera bronca va arribar a casa, rient:

—No t'has canviat encara de roba. Vas amb la de l'oficina.

Vaig riure.

—Met estava desesperat i jo volia veure't. No vaig tornar a pujar a casa: tots dos t'esperem aquí. El marquès estava trist, però va ser veure't i… ja ho veus.

—I ara en tindré gelosia —va dir ella, picant l'ullet.

—Saps una cosa?

—Digues-me, el meu amor.

—T'estimo.

—Anem-nos a casa, que allà fa olor de llar i de família. Mai no vaig pensar que em passaria això.

Arribant, ella va comentar:

—A l'hospital m'han demanat la recepta. Tant se'm nota que estic feliç? Els he dit: “Quin canvi, nena”. I tu com et va anar el dia?

—Res especial. Vaig entrar a l'oficina i em tenien preparades dues auditories. M'ho vaig prendre bé. Se'm van acostar dues secretàries i el Manel —el marujo professional—. Gairebé el mateix: van entrar al meu despatx, van tancar la porta i em van dir: "Com ha anat? On has estat? Quin canvi has desenvolupat?". Els vaig dir: “Ja la coneixereu”. "Ah! Igual també a ell?" van preguntar tots alhora ¿ell?. Els vaig contestar: "Met, el meu gos. Però aquesta història ja la explicaré un altre dia". Em van explicar que ella hi havia estat i que aviat li van abaixar els fums. “Ja era hora”, va dir la Mercè. “Tots sabíem què feia i quin tipus de persona era”. Dolors va preguntar: "I qui és ella? En quin lloc es va enamorar de tu?". Cantant, els vaig dir: "És infermera. Avui també començava". Van assentir amb el cap. “Però no us diré on treballa, que tan recargolades que sou us veig a totes a urgències per conèixer-la”. “I ara tots a treballar, que sovint pastís m'heu preparat entre tots”. Van riure.

Els dies es van convertir en rutina bonica: ella tenia més hores i li feien festa compensatòria. Un dia encara no sé com, em va arribar a recollir a la sortida del metro amb Met. Coleta alta, cara fresca, preciosa. Escolta “Ernest!”. Em vaig girar. Allà hi havia les tres Marias —Dolors, Mercè i Manel—.

—Vosaltres per aquí?

—Res, ens han dit que hi ha un bar de copes molt bo per aquí i els he dit: “Nenes, ens prenem una abans d'anar a casa”. I ens hem vingut.

—Quina cara teniu… Mira, amor: aquest és el Manel, la Dolors i la Mercè. Ella és el meu amor l´Esther.

—Que ximple… ja m'he posat vermella.

—Per què no pugeu a casa? Crec que hi ha alguna cosa per prendre. Ah, per cert, aquest pelut és Met. Va tenir sort de trobar-nos... nosaltres a ell i ell a nosaltres.

Van pujar. Van quedar parades de l'educació que tenia l'Esther, de l'afecte que ens teníem. A casa, ella va dir:

—Amor, posa't còmode que jo ja serveixo els nostres amfitrions.

Quan vaig sortir del dormitori, elles la tenien agafada de les dues mans:

—Així va ser així… sense rumb ni destí. Ni jo ni ell. I Met se'ns va unir a l'aventura. Segur que si ho deixa a Sants, potser ni ens coneixíem.

—Li tenim un afecte especial al pelut —va afegir l'Esther.

Met, en veure'm, es va tornar boig una altra vegada. Esther va riure:

—Ho veieu? Valen tots dos un imperi.

Dolors, més observadora, va assenyalar:

—I això del canell? Són iguals que el mocador del gos.

L'Esther va somriure.

—Això és una altra història que un altre dia ja us explicaré. Oi, amor? Que hi poden tornar.

—És clar.

La Mercè va dir:

—A veure si feu una festa.

—No ens embalem —vaig contestar—. A poc a poc.

Sabíem tots dos que no tot seria sempre tan bonic com ara. Que sorgirien problemes, o ens els buscarien.

Però això eren proves que posa la vida. I quan un arbre està ben arrelat a la terra, cap vent no el tomba. Així ens vam proposar que fos el nostre amor: profund, resistent, amb arrels que creixien cada dia una mica més.

Met va bordar des del sofà, com aprovant. L'Esther es va acostar, em va fer un petó al front i va xiuxiuejar:

—En som tres. I això ja és família.

I així va començar la nostra vida a Barcelona: amb presses al matí, passejades al capvespre, mocadors vermells al canell que ningú més entenia del tot, i un gos que ens recordava cada dia que de vegades el millor arriba si més no ho esperes… i sense corretja.

Tres mocadors vermells és una història de ruptures i renaixements on un home fart d'un amor tòxic decideix escapar cap al sud, sense plans ni equipatge. Pel camí, un gos abandonat anomenat Met es converteix en el seu company inesperat, i una trobada casual en un tren AVE l'uneix a Esther, una infermera que també fuig de les seves pròpies ombres. Junts, exploren platges verges, rituals improvisats i la calidesa d'un vincle que neix sense promeses, però se segella amb mocadors vermells lligats al canell.

"I així ens vam proposar que fos el nostre amor: profund, resistent, amb arrels que creixien cada dia una mica més."

Ernest Pont Salmerón